Fa unes setmanes que hem dit adéu a l’exposició de Mayte Vieta al Castell de Vila-seca. Si tanquem els ulls encara veiem totes les estrelles que brillaven dins les sales del monument. Gràcies als miralls, les escultures i les fotografies de l’artista blanenca ens hem capbussat en milers de cosmos entre la foscor de les estrelles.

Com equip educatiu, ens cal dir que ha estat una exposició especialment intimista i emocionant. Les persones que ens visiten cada dissabte i diumenge entraven als antics dormitoris del castell on podien contemplar, per exemple, Entre deux mondes, una obra que des de l’inici descol·locava tothom. El públic, que esperava una sèrie de fotografies convencionals o d’escultures de bronze, es trobava cara a cara amb centenars de punts de llum en profunds miralls. En la penombra, les estrelles s’agrupaven per crear formes, constel·lacions i històries que absolutament tothom escoltava embadalit. I és que els ésser humans, som experts en explicar històries des de temps immemorials… Històries que parlen més de nosaltres que no pas del firmament. I precisament per això s’emmarquen en miralls.

  • ESTIU_MAYTE_VIETA_visita
1234

Si la sorpresa dels adults era notable, la de l’alumnat de les escoles i instituts que ens han visitat, és difícil de descriure. Ho resumirem dient que les cares dels infants enlluernats per les obres de Vieta són un dels motius que ens fa seguir treballant per l’art i l’educació. Contemplant, escoltant i parlant plegats hem viatjat fins a l’època de Zeus i hem tornat però també hem après a dir t’estimo de moltes maneres diferents i el més important: a dir-nos-ho a nosaltres mateixos.

Però sense cap mena de dubte el més sorprenent d’aquesta experiència ha estat la reinterpretació de les instal·lacions de l’artista per part dels infants. El repte era senzill: jugar amb miralls i fer fotografies. El resultat ens continua deixant astorats. La creativitat, imaginació i mirada de les criatures, que podeu veure en el nostre Postaler, segueix sent tan potent com un meteorit lluminós que creua el cel desbocat (tal com canta Maria Arnal al ritme de la música de Marcel Bagés).